Aquesta lectura convida a introduir-nos en el món periodístic del primer terç del segle XX de la mà d’una periodista inquieta i autodidacta. El llibre fa una passejada per la vida dels anys trenta on la periodista ho observa tot: les modes, els problemes socials, la política i els personatges més populars i quotidians.

A la portada apareix una fotografia de la periodista a qui l’actor Buster keaton li fa un gest simpàtic al barret. Aquest detall no em sorprèn ja que la periodista demostra a les seves cròniques que té una capacitat increible per arribar a la gent. El tracte que dóna a les persones a qui entrevista és el d’algú a qui tens confiança, fa la impressió que coneix a tots els personatges perquè li parla amb la mateixa espontaneitat a Imperio Argentina (“¿Posem-nos seriosos, Imperio?” pàg. 61) que a una modista del barri (“¿Així vosaltres reelegiu a la santa Cegueta, reina de les modistetes de Barcelona?” pàg. 69).

A l’interior només hi trobem les reproduccions de les pàgines de la crònica de les “Cases d’Empeño” i la de “A la cacera de quatre paraules del Sr. Cambó” publicades a la revista “Imatges”. Observar el format de la publicació original enriqueix molt el llibre, és agradable veure la maquetació final; però és una idea que de seguida queda aturada perquè no hi apareixen més fotografies.

Les cròniques estan agrupades per capítols tenint en compte el lloc on van ser publicades. La periodista va treballar durant aquest període a diferents revistes i diaris: Imatges (1930), La Humanitat (1931-1932), La Rambla (1931-1933), L’Opinió (1933-1934), L’Instant (1935) i Última Hora (1935-1936).

El text comença amb una cita d’Irene Polo on presenta una descripció gens formal del periodista, com ella diu: “… ah, un periodista!. Tot passa per les mans del professional, els fets brillants, els espantosos i els admirables, el periodista és un ésser fantàstic i totpoderós” (pàg. 9). És el que ella sent, però també es constata que la periodista és una dona curiosa, una escrutadora nata, plena de curiositat i transmissora realista d’allò que veu.

El periodisme de l’autora, tot i tindre un punt de vista propi, és dinàmic i compromès. Irene Polo intenta esbrinar la realitat dels esdeveniments i transmetre-la al lector amb la màxima fideliat possible. Un clar exemple és “La darrera rebequeria de la FAI, a 340 metres sota terra” (pàg. 142-147), crònica en la qual es mostra la vida al fons de les mines de Sallent durant la vaga de braços caiguts.

L’estil d’Irene Polo, àgil i fresc, ofereix una lectura molt amena. Explica les coses de manera entenedora i distreta. Sap abordar temes delicats amb molta naturalitat i treu fruit de quatre paraules. Això queda palès en el reportatge “Del 30 de la Via Laietana a Esplugues… A la cacera de quatre paraules amb el senyor Cambó” (pàg. 49). A partir de les paraules de Francesc Cambó “…em trobo molt eixerit” (pàg. 54) la periodista omple dues pàgines del setmanari gràfic “Imatges”. La forma com aconsegueix les declaracions constata que era una periodista que sortia a buscar la notícia al lloc dels fets. D’això ens n’adonem també a “¿França, Espanya o Andorra?, Nous sommes en andorre chez nous! Ens ha dit el sots-veguer francès” (pàg. 169-181), ja que només començar la crònica la periodista diu “… això vol dir que hem vist i hem interrogat tots els protagonistes d’aquesta aventura d’Estat, que aquests dies s’ha apoderat de l’actualitat del món” (pàg 169).

M’ha sorprès la manera com descriu les situacions, els llocs i els esdeveniments. Si m’arribo fins a la Plaça de les Glòries i m’hi aturo per fer la lectura de “¿Què ha de fer l’obrer… parat? Montecarlo, a la plaça de les Glòries Catalanes” (pàg. 159-164), m’imagino amb molta claredat com eren les tardes en què es feien timbes sobre l’herba. Vull destacar-ne la següent cita pel missatge camuflat que se’n desprèn: “A la policia el que li convé és això: que estiguem distrets. Si en lloc de jugar ens juntéssim per a parlar mal del Govern, ja veuríeu com vindria a escampar-nos” (pàg. 163).

Irene Polo va ser una dona avançada al seu temps: practicava el nudisme, duia el cabell curt i portava pantaló femení. Tractava aquests temes amb ironia, molt d’humor i resaltant-ne el costat més absurd. Serveixen d’exemple “Nosaltres li donaríem la raó, però callem, tot imaginant les senyoretes que passen pel davant nostre vestides d’amazones, d’aviadores, d’esquiadores o en deshabillé” (pàg. 87) i “Però vet aquí que els set o vuit llaços verds, vermells, blaus o blancs, primerament brotats al camp de la moda com la promesa d’una florida esplèndida, no solament no han fructificat sinó que han desaparegut” (pàg. 90).

Em sorprèn el reportatge sobre la mendicitat a Barcelona “A tothom. Ells! Una almoina definitiva, per amor a Barcelona” (pàg.105-117), ja que aconsegueix dur al lector amb ella i amb allò que sent mentre veu aquell indret. El començament de l’article adreçat a tots els barcelonins, amb un missatge solidari i d’exhortació davant dels necessitats, és molt emotiu i tendre. La descripció dels dos asils que existien a la Ciutat Comtal, el del Parc i el del Port, i les entrevistes amb empleats, internats i responsables és el fil conductor que duu a l’autora a demanar a les autoritats solucions al problema dels indigents “…entre vosaltres hi ha els col·legues que poden unir-se al nostre clam d’angúnia: el poble per a qui és tot i que pot fer-ho tot, i els governants, que són els que tenen la paraula” (pàg. 117).

Les cròniques referents a Eivissa alerten de com s’estava perdent aquest paradís natural “Cada vegada que torneu a Eivissa hi trobeu més ciment armat gris i espès, en lloc de la calç blanca i alada”, “Com li ha passat a Mallorca, aviat el paisatge es quedarà sol entre les villas, els palaces, les carreteres i els rètols en anglès i alemanys, colgat, a més a més, de literatura de prospecte de turisme” (pàg. 273).

Trobem diversos articles en els quals la censura ha fet acte de presència, com a “Hores de quarto fosc” (pàg 225-226), on tot i així la periodista respon amb destells de sarcasme “Ningú no ho sap. A casa nostra, els que podrien calcular-ho, els que potser ja ho saben, s’ho callen. I si parlaven, de totes maneres, és possible que un llapis més fort que les nostres plomes, no ens ho deixés dir…” (pàg 226).

L’autora, que abans d’introduir-se plenament en el món del periodisme, va haver de combinar diverses feines per ajudar a la seva mare i les dues germanes petites, també reivindica l’explotació i la humiliació que patien els oficinistes i empleats de comerç “Entra el jefe… Tothom abaixa el cap i calla. S’estableix un silenci de muts… Algú es queixa de mal d’ulls i disminució de la vista, amargament. El jefe li dóna una mala mirada. –Posis’s ulleres…-Si no està content ja sap el que li toca: la porta està oberta per a tothom” (pàg. 185).

En algun article he pensat que la seva forma de preguntar pot ser una mica infantil “¿I si ens contés algun dels seus secrets sobre la moda, Monsieur Anselmi?” (pàg. 86), o massa ingènua en algunes afirmacions, “Quina sort! Ara sí que en serem, de feliços!” (pàg. 73).

Irene Polo va prendre la decisió l’any 1936 d’abandonar la seva carrera professional per treballar com a representant de la companyia de l’actriu Margarida Xirgu. “De bona gana us seguiríem, admirable Margarida Xirgu. I penseu que només una sola cosa ens aconsola i ens reté: pensar que aquest país tan olla i lamentable, us ha produït a vós: és encara capaç de donar coses tan bones com vós; això demostra que encara no està tan, tan deixat de la mà de Déu com es podria arribar a creure…” (pàg. 292).

No era cap secret que a Irene Polo li atreien les dones, un enamorament podia haver estat la causa principal d’aquest gir en la seva trajectòria, però decidida i emprenedora com era, la periodista va fer les maletes per anar a Amèrica amb la Margarida.

M’ha sobtat la seva mort amb només 32 anys per suicidi, ja que era una persona molt apasionada i fascinada pel món que l’envoltava. Mai se sabrà el veritable motiu de la seva mort, les especulacions es belluguen entre l’amor cap a la Margarida Xirgu, la situació política mundial i l’avenç del nazisme.

La idea que em queda d’Irene Polo, una de les dones pioneres del periodisme català, després de llegir aquest recull de cròniques, és que va ser una figura molt valorada dins del gremi, algú que buscava temes nous i esbrinava l’origen dels conflictes, una persona que gaudia intensament de la seva feina, una ment avançada dels anys trenta a qui en un moment determinat la vida va sobrepassar-la.