Més enllà de la cooperació

-Una estada al melic d’Amèrica-

Una vida rutinària dins d’un escenari massa conegut amb les mateixes fesomies al voltant. Trencar durant dos mesos aquesta quotidianitat i viure l’experiència de la cooperació a Centre Amèrica fou una decisió encertada que avui encara em dibuixa un somriure a la cara quan hi penso.

L’oferta més atractiva del COPLEFC –Col·legi de Llicenciats en Educació Física de Catalunya-, que va entrar a la bústia de correu durant la primera etapa que vaig estar col·legiada, va ser per cooperar. Un grup de professors havien creat Cooperació en Moviment, una petita associació que volia desenvolupar un projecte esportiu al Salvador. Només calia desembutxacar l’import del bitllet i tota la resta anava a càrrec del conveni signat amb l’ajuntament de la localitat, Cojutepeque. Dit i fet. Motxilla a punt, capses plenes de material fungible i el passaport electrònic nou de trinca a la mà. L’arribada a l’aeroport de Barcelona esdevingué una barreja d’emoció continguda i estrès sobtat en veure que no duia el bitllet. Amb un cop de cotxe cap a casa i una conducció superant la velocitat permesa per la ronda litoral, la primera anècdota quedava resolta. Creuar l’Atlàntic implicava pujar a tres avions. Malauradament en el segon, a París, un company va haver de quedar-s’hi una setmana en adonar-se que el seu passaport estava caducat. La resta vam volar fins a Miami, on m’esperava una nova sorpresa. Degut a l’overbooking el meu seient fou atorgat a algú altre, per la qual cosa vaig patir, amb les despeses pagades, fins que els peus no van trepitjar terra salvadorenya l’endemà. Malgrat un començament agònic, al país s’hi respirava aire humit farcit de condensació humana. I és que El Salvador és el territori amb menor extensió i major població de tota l’Amèrica Central.

Mentre pels matins, rere l’intent frustrat de pujar corrent al Cerro de las Pavas –el turó que protegeix el poble pel vessant nord-, marcàvem petjades accelerades per complir el projecte, a les tardes ens adaptàvem al ritme autòcton. Passejàvem gaudint de petites essències com menjar un chocobanano –plàtan gelat cobert de xocolata-, beure un batijugo –suc de fruites tropicals servit en una gerra de mig litre-, mirar com la gent pujava i baixava dels autobusos que gairebé no s’aturen a les parades, sentir música per tot arreu a un volum superior que en el Primavera Sound… Érem dotze cooperants sota el mateix sostre. El lavabo es col·lapsava des de primera hora fruit de l’incompliment majoritari dels consells alimentaris donats per sanitat exterior i de l’ús erroni dels draps de la cuina i el bany. Mentrestant els gemecs de qui encetava la ronda de dutxes, o més ben dit del guacal –cossi on l’aigua s’agafava del safareig que cada nit calia omplir per tenir reserves durant les restriccions diürnes i assegurar el subministrament, tant per cuinar com per abocar al vàter-, ens recordaven que era millor no allargar la higiene. Tot i ser conscients que cada tarda plovia, l’oblit i la deixadesa provocaven conseqüències: la roba no s’eixugava i més d’un cop reutilitzàvem la bruta. El primer que van aconsellar-nos quan vam arribar al país fou no sortir de casa quan es fes fosc, a les sis de la tarda, per seguretat, ja que El Salvador té un elevat índex de violència. Per tant, portar-nos de festa implicava anar a casa d’algú, a un karaoke o a ballar salsa.

Recordo viure el final del projecte conscient que no duria enlloc. Bones intencions i plantejament contundent però la realitat amb què vam topar fou ben diferent. La població es mostrava receptiva i agraïa qualsevol acció que desenvolupéssim. Se’ls veia feliços i afortunats de rebre un ajut que als pobles veïns no arribava. Per a nosaltres era una mena d’intercanvi de coneixements, experiències, mirades i valors; compartir i col·laborar en tot allò que se’ns permetés. La teoria, i també la pràctica mentre va durar, fou clara i farcida de sentit. Hi crèiem, ho vivíem, ho sentíem i ens feia contents. Però l’eficàcia de la cooperació només quedava garantida si al capdavant s’hi col·locava gent de Cojutepeque, coneixedora tant del territori com dels habitants, sense paràmetres europeus arribats d’un món massa diferent del seu.

Tancar la vivència implicava desfer el recorregut per l’aire, aquest cop sense incidències, i la motxilla carregada amb una hamaca que només he emprat un parell de vegades. A casa se’m va girar feina: evitar que el viatge es reduís a pinzellades efímeres viscudes al melic d’Amèrica.