Suar tot just sortir de la dutxa em provoca taquicàrdia i cercar l’ombra a tothora com els gossos em genera fatiga. Amb el mapa polític del món, que tapa una esquerda al bell mig d’una de les parets del menjador, somiar és tan fàcil com adormir-se en llegir el temari de les oposicions.

Cercar destinació per a l’estiu i fugir de la trentena de graus obliga al picat o contrapicat de les pupil·les, malgrat saber que la distància fins al lloc triat és directament proporcional al forat de la butxaca. Em van proposar Islàndia, un país prou desconegut que ni tan sols apareix a la pantalla del temps de la televisió pública catalana. Una ruta circular amb aturades necessàries per gaudir de l’essència feréstega de l’illa nòrdica on l’endogàmia encapçala els encreuaments sexuals. Un utilitari adient per a qualsevol ciutat europea, inclosa Reykjavík, no és la millor tria per bellugar-se per la terra del gel, tot i ser l’opció més econòmica.

Mentre a Catalunya la xafogor ensopia l’esma de la gent i el sedentarisme s’enlairava fins a posicionar-se al capdavant de l’esport estiuenc, al país dels bíkings, on la possibilitat d’establir contacte amb els autòctons és un repte complicat, el contrast tèrmic es notava a cada inspiració. Malauradament compartir hemisferi no és garantia de cap mena, ni tan sols climàtica. Plugim exagerat, màximes de set graus positius i sol exclusivament el primer i darrer dia obligaven a cordar-se la jaqueta de plomes fins arran de boca. La sorpresa era el bany calent a qualsevol piscina i spa descoberts de cada indret de parada i fonda. I és que a Islàndia l’energia geotèrmica es troba a cada racó.

Malgrat no coincidir amb les aurores boreals ni el sol de mitjanit, la fusió de claror entre el capvespre i l’alba és un dels atractius de la visita durant el juliol i l’agost. Volcans amb cràters plens d’aigua, guèisers, cascades on quedes bocabadat i icebergs a tocar, en passar-hi amb la barca, permeten entendre perquè en Jules Verne va començar-hi el “Viatge al centre de la terra”. Caminar per un desert de lava, tot i cansar menys que un de sorra, sal o gel, ofereix la possibilitat de sentir la solitud de la immensitat. De la mateixa manera que les fumaroles fan una mala passada a la pituïtària que ha d’exercitar les apnees en una tasca semblant a la inhalació de fems. D’altra banda als sentits encara se’ls hi gira feina: cal explotar la vista per gaudir dels frarets –ocells capbussaries que sempre pesquen en aigües marines−, foques i balenes. El salmó només vam veure’l al plat i el bacallà penjat bocaterrosa en uns fils d’estendre amb finalitat d’assecador. Afortunadament vam atapeir una motxilla de menjar i en el Bonus –el supermercat més barat del país− hi compràvem allò estrictament necessari. La cervesa pujava fins als sis euros, per tant va ser el viatge més abstemi des que vaig començar a voltar.

 Si algú no ho troba prou car sempre li queda fer una volta de campana amb el cotxe a la Main Road –carretera principal que fa el tomb a l’illa−, en un dels molts trams farcits de grava. Això sí, quan arribeu a casa tindreu dos mil euros menys al compte!